FINALMENT FI

Segurament tots els que llegiu aquest escrit haureu estat en algun museu. Imagineu una persona del servei de neteja a les 10 de la nit, quan el museu ja ha tancat, que comença el seu torn de treball. Tot escombrant el terra, s'adona que les parets estan brutes. Hi ha taques de pintura de colors diversos, amb garagots impossibles i barrejats amb mal gust. Art blablacentista. L'endemà, quan es tornen a obrir les portes del museu, les parets són blanques i el terra brillant. A casa, l'empleat/da de la neteja encara dorm amb un somriure als llavis.

Potser aquest exemple us pot semblar un tòpic bastant suat i d'entrada podem pensar que és una postura molt simplista. Però anem una mica més enllà, va, fem-nos preguntes. Imaginem què hi diuen l'endemà els diaris o els encapçalaments dels telenotícies: "L'obra del reconegut artista, esmicolada per un brètol ignorant. Demà farà sol a la costa. Etc." I ara centrem-nos en la persona "ignorant" que dorm plàcidament: qui és? és realment una persona ignorant? desequilibrida? ressentida? maniàtica de la neteja? Deixem-ho aquí de moment.

La cançó es titula Netegeu les parets dels museus com també es podria haver anomenat Cremeu les sales dels multicinemes o bé Escombreu els escenaris de músics mediocres. No us deixeu entabanar per falses veus "enteses en el tema". No us refieu de qui posa en ridícul el vostre criteri. Fugiu dels qui us dediquen mirades de compassió per no ser suficientment magnànims i cultes, incapaços d'entendre i apreciar la qualitat que hi ha al darrere d'un producte. Allunyeu-vos de les veus ensinistradores d'opinió, que ens maregen amb ofertes, amb paraules que tant poden servir per descriure les qualitats de la carrera d'un escultor: "fulgurant i lluent", com per omplir els segons d'un espai patrocinat per una pasta de dents.

Proveu d'alçar aquella veu que us surt de dins i que no us facin por les etiquetes buides que provaran de rebatre els vostres arguments. Remeneu, descobriu... fem neteja tots plegats dins dels nostres caps. El que ens venen com a bo, realment ho és? el que ens agrada: estem segurs de ser nosaltres qui vam escollir que allò ens agradava? hi ha dins dels museus allò que creiem que hi hauria d'haver? de debò no val la pena dedicar un segon a tot el que hi ha més enllà d'aquelles parets oficials? És a dir: el rei es passeja nu pels carrers i ningú s'atreveix a dir que va despullat?

I ara recuperem de nou la figura de la persona que ha netejat les parets. A hores d'ara tothom l'odia. Fins i tot maleeixen aquelles persones que no havien trepitjat mai aquell museu ni havien sentit a parlar mai de l'artista "tan genial" en qüestió. No sabrien dir ni un sol títol dels seus quadres, però això no els atura a l'hora d'opinar ben encesos, atiats pel discurs de torn. Així que els sembla bé que la policia hagi entrat a casa seva, tot esbotzant la porta i que l'hagin detingut. Però la història no acaba aquí: un cop a comissaria, es descobreix la veritat. La persona del servei de neteja es treu la màscara i resulta que és una artista de renom, que ha exposat a tot el món, que anava d'incògnit i resulta que la bretolada no era més que una performance.

Al cap d'una setmana les cintes de gravació de les càmeres de videovigilància es projecten a museus d'arreu del món i la gent s'hi atura, ara embadalida, davant les mateixes imatges que els indignaven quan ocupaven espais als telenotícies amb l'etiqueta de "vandalisme". Els periodistes s'han afanyat a refer els titulars davant la por de quedar en evidència: "Brillant execució de l'artista internacional més provocador" i juguen amb expressions com l'enfant terrible. I ara, a les tertúlies, tothom es desfà en lloances. Però potser també és una estafa blablacentista, qui sap, mai hem de perdre el costum de fer-nos preguntes.

En resum, i abans que acabi la cançó, demanaríem que abans d'obrir les portes d'un museu, mireu el que hi teniu exposat. És més, segurament aquesta mateixa cançó també pot ser una autèntica "producció blablacentista, una merda de dimensions estratosfèriques".