FINALMENT FI

L'home que no dorm és un personatge ubic en les nostres cançons. Ja va aparèixer a Des del balcó del primer EP, Primavera, i ara torna en aquesta perplexitat musical. Però, segurament, no deu ser el mateix. La primera aparició d'aquest personatge s'inspirava en un borratxo que freqüentava el carrer de Ribes i que, sorprenentment, te'l podies trobar a qualsevol hora del dia fent de les seves: pixant pel mig de carrer tot cantant un bolero, esbroncant un Citroën GS abandonat (amb la suspensió abaixada) o discutint amb l'altre borratxo del barri. Aquest últim sí que dormia, tot sovint al bell mig de la vorera.

En fi, L'home que no dorm va ser el primer tema d'aquesta disc i neix com a conseqüència que el meu amplificador quedés inutilitzat després d'un accident amb un cafè de màquina, ara ja fa tres anys. Que com va anar? El cafè misteriòs va volar fins aterrar, per art de màgia, sobre el meu ampli, es va vessar i una setmana després, a l'engegar-lo, va endegar una mascletà amb tots els efectes pirotècnics que us pogueu imaginar. L'enrabiada que vaig agafar va ser mítica i vaig decidir no tocar més electrificat. El proper disc de FI seria amb guitarres acústiques i bases a base de culleretes i plats. I d'aquí neix aquesta cançó.

L'home que no dorm s'inspira en una història, mítica o no, d'una parella que va ser volatilizada mentre es feia un petó en el moment de l'impacte de la bomba nuclear d'Hiroshima. La seva ombra, com la d'altres persones, va quedar gravada al ciment, a les parets, a les baranes. Com un negatiu de la seva vida. Cert o fals, el fet és que les referències es troben a tot arreu, en còmics com Watchmen o en pintades a Amsterdam. Si això no fos prou salvatge, l'assassinat indiscriminat de milers de persones pels sectaris "iankees", encara és més fort que, durant el primer assaig nuclear, algun científic molt eminent no tenia gens clar com acabaria tot plegat. L'amoïnava que en el moment de l'explosió no s'encengués tota l'atmosfera en una reacció en cadena. Per sort, anava errat però un es pregunta com pot ser que, vists els dubtes que hi havia entre els científics, es tirés endavant el projecte.

La cançó va d'això i molt més: d'Hiroshima i Nagasaki i els primers assajos nuclears però també, i sobretot, de les víctimes sense història, de la memòria que mai es podrà recuperar, de l'assassinat i el terror nuclear, en definitiva, dels vençuts que no tenen dret ni a dormir en pau. 

Musicalment podem dir que només hem utilitzat guitarres i coberts de cuina, a part de múltiples pistes de veu. De fons es pot sentir una capa de so, que vam aconseguir amb varis efectes de l'Ableton Live aplicats a un arxiu d'àudio (que no desvelarem; podeu intentar endevinar-ho als comentaris d'aquest escrit!).

Com passa amb moltes cançons, la mitologia que l'envoltava es va anar fent gran i gran, com un gran globus que s'enlairés cap a l'estratosfera, i és aquí on la Llextirem58 ens el va prendre, a prop de la troposfera, i va realitzar un meravellòs videoclip a base de fotos, farina, stop motions, forquilles i xapes. I gratis! Pels que ja l'hagueu vist, recordar-vos que l'hem tornat a penjar amb l'àudio definitiu del disc.