FINALMENT FI

"A València fan la millor paella, però aquí tenim els millors cuiners." No sé pas on vaig escoltar aquesta frase però s'adequa molt als últims esdeveniments que estem vivint. M'explico: apliqueu la sentència als casos de corrupció que s'escampen per tot el país i veureu que, tot i que les corrupteles que apareixen al País Valencià i a les Illes fan molt de soroll, al Principat tenim una mar de fons de maletins, comissions i aportacions que fa feredat. Pensem que som un país molt guardiolà, que si ens aixequem molt aviat, que si la feina ben feta o la constància i el treball ens faran grans, però en realitat som un tros de terra, com qualsevol altre, de polítics corruptes que s'engreixen a base dels nostres impostos i on els favors es retornen amb escreix. Només perquè no tenim exèrcit regular no ens assemblem més a qualsevol república africana. A València la van fer grossa amb Terra Mítica, Marina d'Or i el Circuit urbà de València però aquí tenim grans pensades com les Olimpíades (una barra lliure d'us il·lícit d'informació privilegiada), el Fòrum de les Cultures i Eurovegas, el darrer hit de la sociovergència. No ens quedem pas curts.

Aquesta cançó va sorgir arran del cas Millet, que no us explicaré pas ara si no el coneixeu. La notícia s'ha anat diluint amb el pas del temps i, sobretot, per l'esforç de les quatre-centes famílies que no volen, per res del món, que s'exposin les seves vergonyes al món. En Fèlix Millet era un personatge il·lustre, de família orgullosa i catalana, que no ha fet res més que robar des d'una institució que consideràvem lliure de pecat. El canari encara vola lliure, com molts altres ocellets, i les gàbies resten buides, excepte per al pobre desgraciat que internen als CIE. De ben segur, aquest bon home no entrarà a la garjola per podrir-se. I tots callen, tots sabem que si estiren massa el fil cauran un darrere de l'altre. Els maletins de la Diputació, el cas Treball, el 3%...

Si hi ha un personatge que va criticar aquesta hipocresia catalaneta de sardana de diumenge, de treballar per fer fort el país mentre ens robaven i enganyaven venent-nos als virreis de Madrid, aquest va ser en Joan Brossa. Un poeta que s'ha institucionalitzat i banalitzat a fi i efecte d'evitar comprendre tota la força i ràbia que emanava dels seus escrits. Planten grans A, l'extreuen del seu context i el redueixen a un explorador del disseny tipogràfic. Però en Joan Brossa ens va ensenyar moltes coses i les va dir ben fort.

El poble de Corbera d'Ebre va quedar destruït després de 116 dies de Batalla de l'Ebre de la Guerra Civil. Seixanta anys més tard, al poble vell en runes es va inaugurar un espai commemoratiu d'aquests dies tràgics, entre els quals hi havia l'Abecedari de la Llibertat. A la lletra U encara podeu trobar un text d'en Joan Brossa que diu així: "On tu poses l'ull qui mana ja hi té la mà". Una frase que, des del dia que la vaig llegir, m'ha obsessionat i, si l'apliquem a la corrupció, pren una força enorme. Tranquils, que on hi hagi espai o oportunitat d'estafar, enganyar, apropiar, saquejar, defraudar, rampinyar i rapinyar, furtar, pispar, qui mana ja hi haurà posat l'ull i ja estarà fent de les seves. Qui mana és el teu cap de planta, l'empresari que somriu en una gala benèfica, el teu líder sindical que encapçala la manifestació de l'u de maig, el polític que has votat i els que no et cauen bé però que fan els gin tònics als mateixos puticlubs, l'esportista que plora quan sona l'himne nacional dalt del pòdium, els marits d'unes infantes i les infantes mateixes i, per què no, el qui porta la corona.

Si no t'inclous en cap d'aquestes categories, ets un pringat. On tu posis l'ull, qui mana ja hi haurà ficat la mà. I no en deixarà res per a tu.