FINALMENT FI

Va ser un dia qualsevol, tot tornant d'assajar per enèsima vegada cançons que ja ens sabíem de memòria i d'assistir a una altra discussió entre dos membres de la banda. O potser va ser en algun altre moment, després d'un assaig desastrós o d'un comiat anunciat o vés a saber quan. El fet és que en Tadeusz Monk, cantant de molts dels grups dels quals vaig formar part, i jo estàvem xerrant al portal de casa seva o potser dins del seu vell Renault 11, esperant el NitBus, embolcallats amb la boira nocturna badalonina, que no sempre es devia a la condensació de la humitat ambiental.

Parlàvem d'això i allò altre, dels fracassos continuats en el món musical, de la Penya i del Barça, de la nostra tossuderia de continuar endavant, dels discos de Tad i Truly, dels desenganys amorosos que ens havien afectat més del que calia. De sobte, de la boca d'en Xavi va sortir aquesta frase: "Alguna cosa bona ha de sortir de tot això." O potser ho vaig dir jo, no ho vam saber ni en el moment que es va dir. L'esperit de totes les nostres experiències musicals es resumien amb aquesta frase, massa curta però també massa llarga per a un títol de cançó. Els assajos infinits, els resultats minsos, la gana, la tropa de sonats amb els quals ens reuníem en espais insalubres i diminuts, les evasions psicodiverses, el temps perdut (però gens proustià), els diners malaguanyats i tot així, les ganes de continuar fent soroll i rascant les cordes de la guitarra, esgargamellant-nos, cantant a un públic inexistent.

Ara el Xavi és a l'altre cantó de l'oceà, barrallant-se amb pipetes i equips ultrasofisticats. La guitarra, sempre espatllada, i l'amplificador agafen pols en algun racó de Badalona. Aquesta cançó és per a ell, per a mi i per a tots aquells que han agafat el camí que no tothom comprèn perquè l'agafes, dels camins torts que no deixen de ser allò que hem escollit. Perquè si vols fer alguna cosa diferent en aquesta vida, has de tenir l'esperança que, al final, alguna cosa bona sortirà de tot plegat.