FINALMENT FI

Va ser un dia qualsevol, tot tornant d'assajar per enèsima vegada cançons que ja ens sabíem de memòria i d'assistir a una altra discussió entre dos membres de la banda. O potser va ser en algun altre moment, després d'un assaig desastrós o d'un comiat anunciat o vés a saber quan. El fet és que en Tadeusz Monk, cantant de molts dels grups dels quals vaig formar part, i jo estàvem xerrant al portal de casa seva o potser dins del seu vell Renault 11, esperant el NitBus, embolcallats amb la boira nocturna badalonina, que no sempre es devia a la condensació de la humitat ambiental.

Parlàvem d'això i allò altre, dels fracassos continuats en el món musical, de la Penya i del Barça, de la nostra tossuderia de continuar endavant, dels discos de Tad i Truly, dels desenganys amorosos que ens havien afectat més del que calia. De sobte, de la boca d'en Xavi va sortir aquesta frase: "Alguna cosa bona ha de sortir de tot això." O potser ho vaig dir jo, no ho vam saber ni en el moment que es va dir. L'esperit de totes les nostres experiències musicals es resumien amb aquesta frase, massa curta però també massa llarga per a un títol de cançó. Els assajos infinits, els resultats minsos, la gana, la tropa de sonats amb els quals ens reuníem en espais insalubres i diminuts, les evasions psicodiverses, el temps perdut (però gens proustià), els diners malaguanyats i tot així, les ganes de continuar fent soroll i rascant les cordes de la guitarra, esgargamellant-nos, cantant a un públic inexistent.

Ara el Xavi és a l'altre cantó de l'oceà, barrallant-se amb pipetes i equips ultrasofisticats. La guitarra, sempre espatllada, i l'amplificador agafen pols en algun racó de Badalona. Aquesta cançó és per a ell, per a mi i per a tots aquells que han agafat el camí que no tothom comprèn perquè l'agafes, dels camins torts que no deixen de ser allò que hem escollit. Perquè si vols fer alguna cosa diferent en aquesta vida, has de tenir l'esperança que, al final, alguna cosa bona sortirà de tot plegat.

"A València fan la millor paella, però aquí tenim els millors cuiners." No sé pas on vaig escoltar aquesta frase però s'adequa molt als últims esdeveniments que estem vivint. M'explico: apliqueu la sentència als casos de corrupció que s'escampen per tot el país i veureu que, tot i que les corrupteles que apareixen al País Valencià i a les Illes fan molt de soroll, al Principat tenim una mar de fons de maletins, comissions i aportacions que fa feredat. Pensem que som un país molt guardiolà, que si ens aixequem molt aviat, que si la feina ben feta o la constància i el treball ens faran grans, però en realitat som un tros de terra, com qualsevol altre, de polítics corruptes que s'engreixen a base dels nostres impostos i on els favors es retornen amb escreix. Només perquè no tenim exèrcit regular no ens assemblem més a qualsevol república africana. A València la van fer grossa amb Terra Mítica, Marina d'Or i el Circuit urbà de València però aquí tenim grans pensades com les Olimpíades (una barra lliure d'us il·lícit d'informació privilegiada), el Fòrum de les Cultures i Eurovegas, el darrer hit de la sociovergència. No ens quedem pas curts.

Aquesta cançó va sorgir arran del cas Millet, que no us explicaré pas ara si no el coneixeu. La notícia s'ha anat diluint amb el pas del temps i, sobretot, per l'esforç de les quatre-centes famílies que no volen, per res del món, que s'exposin les seves vergonyes al món. En Fèlix Millet era un personatge il·lustre, de família orgullosa i catalana, que no ha fet res més que robar des d'una institució que consideràvem lliure de pecat. El canari encara vola lliure, com molts altres ocellets, i les gàbies resten buides, excepte per al pobre desgraciat que internen als CIE. De ben segur, aquest bon home no entrarà a la garjola per podrir-se. I tots callen, tots sabem que si estiren massa el fil cauran un darrere de l'altre. Els maletins de la Diputació, el cas Treball, el 3%...

Si hi ha un personatge que va criticar aquesta hipocresia catalaneta de sardana de diumenge, de treballar per fer fort el país mentre ens robaven i enganyaven venent-nos als virreis de Madrid, aquest va ser en Joan Brossa. Un poeta que s'ha institucionalitzat i banalitzat a fi i efecte d'evitar comprendre tota la força i ràbia que emanava dels seus escrits. Planten grans A, l'extreuen del seu context i el redueixen a un explorador del disseny tipogràfic. Però en Joan Brossa ens va ensenyar moltes coses i les va dir ben fort.

El poble de Corbera d'Ebre va quedar destruït després de 116 dies de Batalla de l'Ebre de la Guerra Civil. Seixanta anys més tard, al poble vell en runes es va inaugurar un espai commemoratiu d'aquests dies tràgics, entre els quals hi havia l'Abecedari de la Llibertat. A la lletra U encara podeu trobar un text d'en Joan Brossa que diu així: "On tu poses l'ull qui mana ja hi té la mà". Una frase que, des del dia que la vaig llegir, m'ha obsessionat i, si l'apliquem a la corrupció, pren una força enorme. Tranquils, que on hi hagi espai o oportunitat d'estafar, enganyar, apropiar, saquejar, defraudar, rampinyar i rapinyar, furtar, pispar, qui mana ja hi haurà posat l'ull i ja estarà fent de les seves. Qui mana és el teu cap de planta, l'empresari que somriu en una gala benèfica, el teu líder sindical que encapçala la manifestació de l'u de maig, el polític que has votat i els que no et cauen bé però que fan els gin tònics als mateixos puticlubs, l'esportista que plora quan sona l'himne nacional dalt del pòdium, els marits d'unes infantes i les infantes mateixes i, per què no, el qui porta la corona.

Si no t'inclous en cap d'aquestes categories, ets un pringat. On tu posis l'ull, qui mana ja hi haurà ficat la mà. I no en deixarà res per a tu.

L'home que no dorm és un personatge ubic en les nostres cançons. Ja va aparèixer a Des del balcó del primer EP, Primavera, i ara torna en aquesta perplexitat musical. Però, segurament, no deu ser el mateix. La primera aparició d'aquest personatge s'inspirava en un borratxo que freqüentava el carrer de Ribes i que, sorprenentment, te'l podies trobar a qualsevol hora del dia fent de les seves: pixant pel mig de carrer tot cantant un bolero, esbroncant un Citroën GS abandonat (amb la suspensió abaixada) o discutint amb l'altre borratxo del barri. Aquest últim sí que dormia, tot sovint al bell mig de la vorera.

En fi, L'home que no dorm va ser el primer tema d'aquesta disc i neix com a conseqüència que el meu amplificador quedés inutilitzat després d'un accident amb un cafè de màquina, ara ja fa tres anys. Que com va anar? El cafè misteriòs va volar fins aterrar, per art de màgia, sobre el meu ampli, es va vessar i una setmana després, a l'engegar-lo, va endegar una mascletà amb tots els efectes pirotècnics que us pogueu imaginar. L'enrabiada que vaig agafar va ser mítica i vaig decidir no tocar més electrificat. El proper disc de FI seria amb guitarres acústiques i bases a base de culleretes i plats. I d'aquí neix aquesta cançó.

L'home que no dorm s'inspira en una història, mítica o no, d'una parella que va ser volatilizada mentre es feia un petó en el moment de l'impacte de la bomba nuclear d'Hiroshima. La seva ombra, com la d'altres persones, va quedar gravada al ciment, a les parets, a les baranes. Com un negatiu de la seva vida. Cert o fals, el fet és que les referències es troben a tot arreu, en còmics com Watchmen o en pintades a Amsterdam. Si això no fos prou salvatge, l'assassinat indiscriminat de milers de persones pels sectaris "iankees", encara és més fort que, durant el primer assaig nuclear, algun científic molt eminent no tenia gens clar com acabaria tot plegat. L'amoïnava que en el moment de l'explosió no s'encengués tota l'atmosfera en una reacció en cadena. Per sort, anava errat però un es pregunta com pot ser que, vists els dubtes que hi havia entre els científics, es tirés endavant el projecte.

La cançó va d'això i molt més: d'Hiroshima i Nagasaki i els primers assajos nuclears però també, i sobretot, de les víctimes sense història, de la memòria que mai es podrà recuperar, de l'assassinat i el terror nuclear, en definitiva, dels vençuts que no tenen dret ni a dormir en pau. 

Musicalment podem dir que només hem utilitzat guitarres i coberts de cuina, a part de múltiples pistes de veu. De fons es pot sentir una capa de so, que vam aconseguir amb varis efectes de l'Ableton Live aplicats a un arxiu d'àudio (que no desvelarem; podeu intentar endevinar-ho als comentaris d'aquest escrit!).

Com passa amb moltes cançons, la mitologia que l'envoltava es va anar fent gran i gran, com un gran globus que s'enlairés cap a l'estratosfera, i és aquí on la Llextirem58 ens el va prendre, a prop de la troposfera, i va realitzar un meravellòs videoclip a base de fotos, farina, stop motions, forquilles i xapes. I gratis! Pels que ja l'hagueu vist, recordar-vos que l'hem tornat a penjar amb l'àudio definitiu del disc.